7 setembre / septiembre:

 

Aquest és un llibre sobre la llibertat i sobre la veritat. I ara ja podeu riure. Però no us protegiu en el riure sarcàstic, permeteu-vos un riure impertinent. La llibertat i la veritat són dues formes d'impertinència necessària, quan hem entès que no som realment lliures i que mai no escaparem ni a l'error ni a l'engany.

D'això parlen aquests textos, i ho fan de la mà d'una colla d'autors i de personatges que han fet de la seva impertinència una forma de pensament. Georg Büchner ens presenta Danton i Robespierre conversant davant de la guillotina. Diderot i Sophie Volland escriuen el seu amor en una eternitat sense Cel. Joaquim Jordà filma els seus amics mentre col·lectivitzen la fàbrica Numax i Teresa d'Àvila talla cebes a la cuina mentre conversa amb el seu inquisidor... El “Torete” de Perros Callejeros, Christa Leem, Ixiar Rozas o Santiago López Petit desafien la nit. S'hi afegeixen Albert Camus, conjurant la mentida, i els morts, perquè tot és ple de morts, de les comèdies d'Eduardo de Filippo. 

Entre ells i molts d'altres que recorren aquestes pàgines, destaca la veu de la meva àvia, Concepció Rubiés i Trias, que torna a nosaltres directament, a través de les cartes que va escriure quan tenia disset anys i marxa a l'exili. Totes aquestes veus organitzen una cacofonia que és per a mi una festa de la intel·ligència, en temps on costa molt sentir l'alegria de pensar. 

Les males companyies no s'escullen, però es pot decidir seguir-les o no. A mi, sempre m'han portat per bon camí.


*   *  *


Este es un libro sobre la libertad y sobre la verdad. Y ahora ya podéis reír. Pero no os protejáis en la risa sarcástica, permitiros una risa impertinente. La libertad y la verdad son dos formas de impertinencia necesaria, cuando hemos comprendido que no somos realmente libres ni escaparemos nunca del error ni del engaño.

De esto hablan estos textos, y lo hacen de la mano de diversos autores y personajes que han hecho de su impertinencia una forma de pensamiento. Georg Büchner nos presenta a Danton y a Roberpierre conversando ante la guillotina. Diderot y Sophie Volland escriben su amor en una eternidad sin Cielo. Joaquim Jordà filma a sus amigos mientras colectivizan la fábrica Numax y Teresa de Ávila corta cebollas en la cocina mientras charla con su inquisidor... El “Torete” de Perros callejeros, Christa Leem, Ixiar Rozas o Santiago López Petit desafían la noche. Se añaden a ellos Albert Camus, conjurando la mentira, y los muertos, porque todo está lleno de muertos, de las comedias de Eduardo de Filippo. Entre ellos y muchos más que recorren estas páginas, destaca la voz de mi abuela, Concepció Rubiés i Trias, quien vuelve directamente a nosotros a través de las cartas que escribió cuando tenía diecisiete años y se marchó al exilio. Todas estas voces organizan una cacofonía que es, para mí, una fiesta de la inteligencia, en un tiempo en el que se ha hecho muy difícil sentir la alegría de pensar.

Las malas compañías no se escogen, pero se puede decidir seguirlas o no. A mí, siempre me han llevado por buen camino.