Presentació de Males companyies (Bcn)

Història d'una companyia

Text de presentació de Pol Guasch, Sala Beckett, 6 de setembre de 2022

Quan rumiava sobre com començar aquesta trobada d’avui, vaig pensar immediatament en un Pol molt diferent, el Pol del dos mil divuit: un noi que encara estudiava a la universitat i provava d’escriure a deshora pensant que, potser, algun dia, faria alguna cosa de tot allò que narrava sense dir-ho gairebé a ningú. Aquell Pol tenia ídols. I pors, també. I s’acostava, sense saber-ho, a companyies que no eren gaire bones, però que, precisament pel fet de ser males companyies, com escriu la Marina en aquest llibre, eren companyies que l’ajudaven a estranyar-se del que era normal i a desitjar el que li era estrany.

Recordo que era abril del dos mil divuit i vaig anar a veure la Judith Butler al CCCB. La Marina Garcés n’era la presentadora i va començar l’acte amb un gest que em va impressionar. Afirmava que la temptació, davant de tantíssima gent que omplia la platea i tantíssima d’altra que s’havia quedat fora, era dir que la Butler no necessitava presentació, que tothom la coneixia. La Marina, però, va confessar que aquella frase no li havia agradat mai i que presentar, i ara ho dic de memòria, no es tracta de resumir currículums ni carreres, sinó de fer-nos presents en una trobada. Que presentar és una forma de rebre. Que presentar és també incorporar-nos a una conversa. Oferir-nos la possibilitat de la benvinguda.

Tot rumiant sobre com encetar l’acte d’avui i trencar el silenci primigeni, vaig pensar que una manera de donar la benvinguda era presentar la Marina. I que presentar la Marina també era presentar-me a mi, una mica, que l’acompanyava. I que, com el títol ens convoca, la millor manera de fer-ho era narrar la nostra mala o bona companyia, que és també el camí silenciós que ens ha dut avui fins aquí i que només es deixa explicar en retrospectiva, quan ja s’ha travessat.

És sempre un repte parlar al costat d’una persona que admires. Admirar significa, si ens fixem en la seva etimologia, contemplar de prop, que és una altra manera d’anomenar el verb conèixer. Podria dir que la història compartida amb la Marina és una història d’admiració, perquè ha estat un anar-se acostant a poc a poc a l’altre fins a descobrir un vincle que s’ha construït lentament amb trobades, complicitats compartides, confiances i que amb el temps, ens ha dut cap a l’inici d’una amistat de llum tímida, sempre amb la vergonya de l’aprenent que acompanya el mestre.

Quan has llegit i escoltat molt algú et penses que el coneixes. Segurament perquè intueixes en les històries que conta una veritat que creus que té a veure amb el que aquella persona és. Per això, quan després t’hi trobes al davant, la reconeixes, la coneixes i ella et coneix a tu, el primer que has de fer és desconèixer. O ubicar d’una altra manera el que fins aleshores has conegut. Després de llegir-la durant molt de temps, la Marina va ser la meva professora al Programa d’Estudis Independents del MACBA. Allí, vam traçar la complicitat de sentir-nos estrangers a casa nostra i de comprendre molt poques coses en un espai que esperava de nosaltres que tot ho comprenguéssim. Vull pensar que aquesta aliança en l’estranyesa ens va unir. Més endavant, li vaig demanar que em dirigís el projecte final d’investigació i, després, em vaig atrevir a demanar-li que m’escrigués el pròleg al llibre de poesia que havia escrit durant aquell temps. Les coses, les situacions, gairebé sense ni adonar-me’n, havien canviat.

Ho vaig notar quan vaig llegir el pròleg, que la Marina incorpora ara en el seu llibre. Al final del text, descriu la meva mirada d’aleshores com una “mirada dolorosa i tendra”. Vaig acabar de llegir-lo i em vaig adonar que, sense pensar-ho i sense voler-ho, li havia entregat a la Marina alguna cosa secreta o bé ella havia sabut llegir en mi una d’altra. Potser era la mateixa cosa, no ho sé. Si més no, em vaig adonar que, sense pensar-ho i sense voler-ho, li havia ofrenat un dels que fins ara —i toquem fusta— ha estat dels pitjors moments de la meva vida. “El cos té moltes maneres de mostrar la seva veritat”, escriu la Marina en aquest llibre. Crec que, aleshores, una veritat s’expressava i una altra veritat la recollia. És més: que els “ulls de comprendre” són, certament, una tasca filosòfica i vital.

Però tant és això, ara. La qüestió és que la gent va començar a llegir aquest llibre de poesia i la Marina es va fer present quotidianament en les meves converses, quan els lectors, el primer que em deien, era que el pròleg era preciós. Els responia que gràcies, que molt agraït, com si l’hagués escrit jo, i em consolava pensant que potser sí que hi era, una mica, en aquell text, perquè en el fons parlava del nostre vincle, de la història de la nostra companyia.

Molts mesos després, i amb més experiències compartides, com converses en àtics de teatres demanant-li consell o pòdcasts conversant sobre l’amor, la Marina em va escriure per dir-me que tenia ganes de regalar-me el seu darrer llibre, on hi havia inclòs el pròleg de La part del foc. Vaig entendre, aleshores, què era una mala companyia i a què es referia la Marina amb aquest títol. Crec que convocar-me avui aquí, amb tots vosaltres, és una altra manera de fer-ho explícit: la companyia amb la Marina ha estat, com ella també escriu, un desafiament contra el col·lapse de la imaginació. Vull dir: ha estat una deu de pensament i diàleg en un moment en què el més fàcil era deixar de pensar i entregar-se a la sequedat de la creativitat i dels possibles.

Perejaume afirma que la imaginació és limitada i que per això cal conservar-la. Que per això cal cuidar-la. Escriu: “la mica d’imaginació que raja l’hem de cuidar bé, que no es malmeti. L’atribució a certs creadors d’una imaginació desbordant és falsa. Quan raja la imaginació sempre ho fa a rajolins que demanen ser acollits, conreats i protegits”. Penso que la companyia és una recerca d’acolliment, conreu i protecció, perquè la companyia també és limitada i, per això, cal conservar-la. També és una manera de convertir l’admiració més vulgar, la dels ídols i els admiradors, en una admiració palpable, que consisteix a acostar-se a prop de l’altre. I crec, també, que aquest llibre tracta d’això, si n’haguéssim d’esbossar ràpidament un tema: d’un acostament lent al món i d’una intenció per observar-lo, per comprendre’l. La Marina escriu aquí: “les meves idees contenen totes les meves històries”, i aquest llibre són moltíssimes històries: lectures, persones, presències, vespres al teatre, escenes familiars, viatges, memòries.

Jo hi he redescobert la filòsofa-poeta o la filòsofa-narradora, amb ficcionalitzacions de veus de personatges històrics i narracions d’avantpassats seus que esdevenen un conte meravellós al llarg del segle vint. He redescobert també què vol dir la Marina quan parla de pensament inacabat i he arribat a creure que la poesia és per ella una manera d’articular-lo: les comparacions finíssimes, les metàfores gens forçades, el misteri en frases que no conclouen sinó que enceten, obren i multipliquen. La paraula és, de l’inici al final, una potència pensant.

És així com acabaria aquesta breu narració d’una companyia llarga. En el segon article d’aquest llibre, titulat “La llibertat impertinent”, escriu que “som les històries que ens expliquem, però les narracions no són innocents”. Aquesta que us he explicat tampoc no ho és. Però estic segur que és una història de transformació. En un món interdependent, afirma la Marina, la llibertat absoluta no existeix. I negar la llibertat absoluta és negar la força de la revolució, d’una interrupció que ho aturi tot de sobte. Podríem començar la conversa per aquí, que m’ha dut a allò que detalla la filòsofa Rosi Bradotti quan afirma que el terme revolució és caduc i aposta per la idea de transformació, conscient que som part del problema i en contra d’una idea global de revolució, convençuda que els canvis que podem fer són petites passes que es mouen —avançant o retrocedint— col·lectivament. No som lliures, però tot i així intervenim. I en aquest tot i així, afirma la Marina, rau el lloc de la llibertat impertinent. Aquest llibre és, de fet, un exercici bell, tendre i rabiós, de llibertat impertinent que perdura.